VIA NOESPEROANADIE ( Pic d'Amitges)

El 13 de Setembre del 1999 tornàvem  al refugi d’Amitges amb l’inteció de l’endemà obrir una via al cim Baciero que el any anterior havíem estat mirant però que desprès  d’un intent decidirem de tornar un altre dia i triar un altra itinerari.

El mati ens llevem dore i desprès d’un bon esmorcar sortim del refugi en direcció al coll Baciero. Mentre puje’m  no deixem de recrear-nos amb la magnifica imatge de les Agulles de Mitges , les deixem enrere i una mica mes endavant ens crida l’atenció un diedre a una placa del pic de Mitjes que l’entravessa de dalt a baix una perfecte fissura , ens hi acostem  per veure si existeix una via , però no la sabem veure, ( mes tard descobriríem que existia una via del any 1978 anomenada Via Gran Diedro) em tot això veiem que a la seva dreta  unes plaques seguit de uns petits diedres , podrían existir possibilitats de obrir una via divertida on trobaríem plaques, fisuras ,diedres invertits etc. Així que no ho pensem mes i il·lusionats amb la descoberta  comencem a treure la ferralla els cordinos i amb un res i no res ja estàvem enganxats a la pared.

Com en altres vías que em obert  intentem deixar a la via el mínim de seguros, es mes els deixem per deixa constància que aquell trajecte ja ha estat obert.

Som de la opinió que quant un fa una escalada s’ha la te que muntar , creiem que es quant es gaudeix mes i un queda mes satisfet d’haver-la superat, no som de la opinió de trobar-se tot fet i un sols te que anar encadenant els seguros .

En la segona tirada te una bavaresa invertida per sortir per la nostra esquerra  i  superar un bloc que es un dels punts claus i els últims metres de la ultima tirada que s'inicia amb una mena de xemeneia que va combertin-se en una fissura i que podria ser aquesta tirada la mes maque de totes per la seva tècnica i el entorn

Llargs.....................3 Totes les reunions es tenen que muntar.
Recorregut............135m
Dificultat..............BD
Graduació............Vº
Material...............Corbates,Friends,Cintes llargues,

Via Rabadà i Navarro de Naranjo de Bulnes

Pico Urriellu o molt mes conegut com a Naranjo de Bulnes.

Estic segur que coincidiré amb molta gent que el calcari d’aquesta muntanya es magnífic i el poder d’adherència que te es impressionant, de totes les vies que he fet d’escalada em calcari crec que es el millor o si mes no d’els millors.

El Agost del 1983 juntament amb el Rafa el seu germà el Toni i el Manolo de Terrassa ens encaminem  en dirección als Pics d’Europa concretament a Fuentede per escalar el famós Naranjo de Bulnes, concretament la via Rabadà i Navarro, els primers que van escalar aquesta magnifica i impressionant pared.

Així que el vàrem veure de lluny en l’aproximació , concretament a la zona de Degollados ens va deixar muts als quatre, la immensa mole i amb unes boires a mitja paret l’hi donaven un aspecto impressionant i fantasmagòric a la vegada.

No vàrem agafar gaire material els companys de Sabadell que ja l’avien fet ens avisaren de que es fa tant que et trobes la via plena de seguros, pro, va resulta que el guarda del refugi en aquell temps un tal Tito estaba obrint una via en un altra lloc i com  anava mes escurat que un mestre d’escola feia poc havia fet una neteja impressionant, total que vàrem pasar lo nostre  per confiar.

Actualment no se si encara  será el Rafa el mes jove que l’ha fet, pro quant nosaltres la vàrem fer en aquell temps tenia 16 anys i jo 33 , i així ho vàrem apunta al llibre de las Pias.

Pala San Martino via Pilastro SW

El agost del 1997 juntament amb el Antonio Gonzalez i el Jordi Cortés escalava aquesta magnifica paret  de la Pala Sant Martino a les Dolomites.

Aquesta famosa agulla es troba al pobla Italià de St. Martino de Castrozza.

L'aproximació a la via , es pot fer per dos llocs. Del poble de St.Martino de Castrozza s'agafa el camí que va al refugi Pradidali, i aquest passa  per sota la paret. Un altra itinerari es agafar el telesilla que et porta al Col Verde i s'agafa el  telefèric de la Roseta, aquí caldrà tan sols baixá uns metres per el Passo di Ball per agafar el camí que puja de S. Martino de Castrozza en direcció al Ref. Pradidali, desprès de caminà 500m aproximadament estarem a sota de la Pala S. Martino.
La via es molt evident, es comença per la gran fissura  que creua la cara W, es recomana aquesta variant per evitar  la xemeneia d'atac directa molt escabrosa mes endavant trobarem una xemeneia de 150m fins al esperó per  trobar mes endavant  el famós diedre groc, d'equí un centener de metres mes i se surt a dalt, on trobarem un refugi metàl·lic per passar-hi la nit, ja que la baixada es bastant complicada diria que de les mes complicades de les Dolomitas amb rapels i flanquetjos se sol fer el dia següent.
Total te un recorregut de 600m de molt bona roca i una graduació de IV inf. El material que es pot fer servir son alguns fissurers, tascons i bagues llargues, degut a que posarem segurs cada 5 o 6 m amb fortes ziguezagues en alguns trams

En la fotografia del Refugi i en la del Jordi es divisa al fons el Vel-lo de la Madonna molt famosa i realment molt maca , i axó fa que estigui sempre ple de cordades, nosaltres al final decidirem fer aquesta per aquest motiu, i certament en quedarem molt satisfets.





.